Que hi ha algú?

El passat dimarts 10 de març, vam fer una activitat per saber com millorar la nostra relació amb els companys/es de l'escola Delta Espiga. Per fer-ho un de nosaltres es va fer passar per una persona que no hi veia (duia un mocador tapant els ulls) i que a més no hi caminava ( va seure en una cadira de rodes)

D'aquesta manera vam intentar captar les sensacions i/o sentiments de la nostra companya Carla, que va ser la noia invident i en cadira de rodes.

L'activitat la vam repetir dos cops, una que pot ser és la que fins ara podíem nosaltres haver fet els dies que havíem anat a l'escola Delta Espiga, on de forma inconscient,i sense voler, perquè no hi estem acostumats, no informàvem i no acompanyàvem als nostres companys en les tasques de l'hort, i una segona vegada, en la que vam intentar fer bé les diferents accions i així treure'n una reflexió del que havíem fallat en la nostra relació amb ells en dies anteriors.

L'activitat va consistir en:

Escollir a una persona perquè s'assegués a la cadira. Aquesta persona, no va poder ni parlar ni veure, només va poder produir alguns sons i  moure una mica els braços. La resta del grup va ignorar a aquesta persona la primera vegada que va entrar a classe.

No la van ignorar per no voler tenir-la amb ells, sinó que tal i com va entrar es va continuar fent el que s'estava fent sense fer-la participar en l'activitat.

La segona vegada que va entrar, la van tenir en compte, com si no només fos una cadira, tenint en compte que era una persona.

De l'activitat feta per la Carla es va treure una reflexió portada a terme per la pròpia Carla, que ens va explicar la seva experiència:

- El primer cop, em vaig sentir invisible. No hi veia, però notava com si sempre m'estiguessin deixant a una banda i després s'oblidaven de mi. La única cosa que em van dir va ser que si tenia set. Jo vaig contestar que si, movent el cap, i ja em vaig trobar el got a la boca. La veritat es que em va molestar, ja que va ser una mica violent. També sentia moltes veus que venien del meu darrera, per tant, va ser la prova definitiva per detectar que estava aparcada, com una simple cadira, de cara a una paret. Un dels comentaris que més em va disgustar va ser quan van dir que miréssim una joguina nova adaptada que era molt divertida. Jo no hi podia veure, i no sé si se'n recordaven. Bé, no m'ho van ni preguntar.

- La segona vegada va ser molt millor, em van tractar com la Carla, no com a una cadira. Em van afegir a la conversa. Em van tornar a donar aigua, però el canvi va ser molt gran: primer em va dir si tenia set, després em va acostar el got per que sapigués on era i després ja vaig beure.

Durant l'estona que vaig estar a la classe, em van posar amb tots els altres i em van fer saber qui hi havia al meu costat i també em tenien agafada la ma.. o bé me tocaven constantment per informar-me que estaven allà, per fer-me acompanyament .

L'activitat va ser molt gratificant, li vam trobar molt de sentit, perquè era va ser útil, ens va fer reflexionar sobre com actuàvem cadascun de nosaltres, ens va servir per refrescar la memòria i intentar millorar la nostra relació amb els nostres companys d'hort, ara mica en mica aniríem millorant les nostres conductes, caldria millorar accions coma ara la de informar-los de tot el que passa al seu entorn, de fer-los participar de les nostres estones, pot ser fent això l'acompanyament que havíem après.